El nècton:
El nècton és el conjunt d'organismes pelàgics que neden activament. La majoria del organismes del nècton són peixos, però també hi ha rèptils (tortugues,...), cnidaris (meduses), cefalòpodes (sípies i calamars,...) i també mamífers com els dofins i les balenes.
Una gran part de les espècies del nècton són nerítiques (viuen a les aigües que cobreixen la plataforma continental), però també n'hi ha d'oceàniques (habiten sobre els talussos continentals). 
El nècton pot viure a profunditats molt diverses, però les espècies que habiten els tres medis són diferents:
Epipelàgic (0 - 200 metres)
Mesopelàgic (200 - 1.000 m)
Batipelàgic (més de 1.000 m).
Entre els peixos epipelàgics hi ha una sèrie de espècies de mida petita i de vida curta amb una gran capacitat de reproducció i que s'alimenten de plàncton. La sardina i el seitó que s'agrupen formant grans bancs, són exemples d'aquest tipus de peixos. El sorell i el verattambé pertanyen a aquest grup. El peix més gros que s'alimenta de plàncton és el tauró pelegrí, que pot fer més de deu metres de longitud i es considera inofensiu.
Un segon grup de peixos del nècton epipelàgic està format per espècies de més grandària i es caracteritza per perfils de gran perfecció de hidrodinàmica, temperatures corporals altes, proporció elevada de teixit muscular, bufetes natatòries ben desenvolupades i cues de gran mobilitat. S'alimenten de peixos pelàgics. Les tonyines, els peixos espasa i els bonítols són exemples de aquest segon grup de peixos.
Als medis mesopelàgics i batipelàgics el menjar és escàs i la llum ja no hi arriba. Hi habiten peixos més petits amb òrgans sensorials molt desenvolupats i òrgans lluminosos que tenen funcions no gaire conegudes. Entre aquests peixos alguns s'alimenten de zooplàncton i altres són depredadors d'altres peixos.
Les algues marrons, vermelles i verdes són un component important del bentos, però sempre en fons no més profund d'on arriba la radiació lluminosa. Les formes i coloracions d'aquestes algunes són molt variades, com també ho és la seva consistència, que passa de formes molt delicades a d'altres més rígides i fins i tot incrustades de carbonat càlcic.
Els bivalves, com el musclo, lacloïsa, l'ostra i la navalla, són bentònics i viuen sobre les roques o els fons tous, o bé enterrats. Les larves d'aquests éssers vius són gairebé sempre planctòniques.
Hi ha diversos tipus de cucs, amb o sense tubs propis, que de vegades presenten plomalls branquials molt vistosos. Els mol·luscs nus són probablement el grup d'organismes bentònics que prensenta una gamma més variada de coloracions vives.
Eriçons i estrelles de mar són components importants dels bentos. Els primers s'alimenten d'algues i organismes petits, però les segones són depredadores, per exemple, de bivalves.
Esponges i coralls són dos grups d'organismes filtradors propis del bentos. Al Mediterrani els coralls no arriben a formar els esculls que construeixen als mars tropicals, se suposa que a causa d'una manca de constància ambiental del clima mediterrani.
Molts crustacis d'interès pesquer, com els llagostins, els escamarlans, les llagostesi els llamàntols són també bentònics.
Els peixos bentònics comprenen una part important de les espècies més valorades per a l'alimentació: lluç, moll, llenguado, rèmol i rap. Cal remarcar, però, que les formes juvenils del lluç i el moll són nectòniques.
